Entrevistem una de les professores de llengua catalana de l’institut en el seu darrer curs com a docent
Laura Morera i Stefani Rosenova
Gemma Aldevert Serra va néixer a Barcelona el 1964. És professora de llengua catalana i literatura a l’institut d’Alcarràs des de fa vint-i-sis anys. Enguany és el seu últim any exercint com a docent.
Què et va motivar a dedicar-te a aquesta professió?
És una professió que es maca perquè estàs en contacte amb gent. Jo no m’he imaginat mai fent una feina davant d’un ordinador. Fer de professora és la combinació perfecta: pots llegir i estàs en contacte amb gent jove. Això també és un problema perquè tu cada vegada et fas més gran. Al principi quan vaig començar a treballar, els meus alumnes eren els meus germans petits, després van passar a ser de l’edat dels meus fills i ara tinc a classe un alumne que és fill d’una exalumna meva. Això t’obliga a mirar de no envellir-te. Jo penso que els professors ens hem d’esforçar a mantenir-nos mentalment joves perquè, si no, no entenem els adolescents.
En quants centres has treballat?
Aquest és el que fa set. En nou anys vaig estar en set centres diferents fins que aquí em van donar la plaça definitiva amb 33 o 34 anys i sempre m’hi he trobat bé. Mai no he volgut demanar trasllat a Lleida i, de fet, em jubilaré aquí.
Per quina raó vas decidir ser professora de llengua catalana?
M’agraden les llengües i tinc facilitat per aprendre-les. A casa meva els estudis no me’ls podien pagar i l’única cosa que em podien oferir era pagar-me la matrícula. Vaig d’haver de treballar durant la carrera perquè els diners no em sobraven. Dins de les possibilitats que m’oferia Lleida, entre català i castellà, vaig triar català.
Com veus el futur de la llengua?
Hi ha gent que és molt pessimista. La llengua catalana des del segle XII fins ara ha passat per moments difícils, per tant, el que passarà no ho sabem. El que sí que és veritat és que l’ús social de la llengua està baixant moltíssim i es nota molt. Fins fa poc, la llengua de relació entre vosaltres sempre era el català i ara cada vegada més és el castellà.
Per què vas triar ensenyar a adolescents i no a alumnes més petits?
Tot i que jo volia ser senyoreta, jo no m’he considerat mai marassa: a mi m’han agradat els meus fills i m’he entès bé amb ells, però jo no soc una persona de veure un nen i anar a consentir-lo. Estic contenta d’haver-me dedicat als adolescents.
Si poguessis tornar el temps enrere, tornaries a triar aquesta professió o una altra?
Potser sí, però el món d’ara en comparació amb el món de quan jo vaig començar a fer de professora ha canviat moltíssim i avui en dia hi ha persones que fan unes feines que per a mi són totalment desconegudes. Si tingués la vostra edat ara no sé si tornaria a triar el mateix, però has de tenir en compte que tractes amb persones i les persones no sempre estan de bon humor, ni els agrada allò que fan i la persona adulta ets tu, per tant, qui ha de fer els esforços perquè allò funcioni soc jo.
Ens podries compartir alguna experiència o anècdota que t’hagi marcat?
Quan vaig començar, tenia vint-i-cinc anys i a l’institut on vaig arribar em va tocar fer segon de batxillerat. Era tutora d’aquell grup i hi havia uns quants repetidors. Hi havia un noi que havia repetit dues o tres vegades, que tenia vint-i-un anys. Com era la tutora m’enfadava amb ell i aquell noi em deia: “sortim a la nit, anem a fer unes cerveses i en parlem”. Jo li deia que no podia sortir amb ell, que jo era la seva tutora. Jo havia acabat la carrera, m’havia casat i estava mentalment a les antípodes d’aquell nen, però ell em veia com una més de la colla.
Una altra anècdota que us puc explicar em va passar aquí a Alcarràs. Un any vaig tenir un grup molt difícil de gestionar, a nivell de disciplina era molt difícil, em va costar molt aguantar tot el curs i fer que la classe funcionés. Vam acabar el curs i aquells nois van marxar de l’institut. Un dia, després d’uns cinc anys, anava pel carrer Major de Lleida i vaig sentir un crit i us prometo que per la veu vaig saber qui era. Em vaig girar i era una de les persones d’aquella classe i em va explicar tot el que havia fet des que havia marxat de l’institut. Em va dir: “Gemma, ara entenc que allò que fèiem a classe no era el que tocava”, i jo vaig dir: “Mira, si dius això ja estic satisfeta”. Això és el regal d’aquesta professió, que al cap de deu anys ens trobem pel carrer i que algú senti la necessitat de dir un hola a un professor que ha tingut és un premi. Si això passa vol dir que has fet bé la teva feina.
Veus algun canvi entre l’ensenyament d’abans i d’ara?
Sí, crec que les relacions socials a tots els nivells han canviat moltíssim i que abans hi havia molta distància entre el professor i l’alumne. El professor manava molt i ningú discutia. Avui en dia aquesta distància s’ha esborrat, el principi d’autoritat a vegades no funciona i has de posar en marxa altres mecanismes que t’ajudin a superar el problema que tens. L’altre problema és que, avui en dia, a les classes s’han de fer moltíssimes coses a part d’ensenyar, com controlar les qüestions d’assetjament. L’escola ha de fer moltes coses que penso que són qüestions socials, però ens demanen de controlar-ho i això és difícil perquè nosaltres no tenim formació per fer això.
Quins consells donaries als professors que acaben de començar o a aquelles persones que volen ser-ho en un futur?
Jo els diria que s’ho pensin molt bé. Si realment creuen que treballar amb persones els pot agradar, endavant, però si el tracte amb la gent no el tenen clar, que es dediquin a una altra cosa. Si comences a fer de professor i veus que aquella feina no és per a tu, s’ha de ser valent i acceptar que t’has equivocat i no passa res. Amb 35 o 40 anys es pot canviar d’ofici, però s’ha de començar amb moltes ganes perquè la societat i el departament d’educació no ajuden.
Com t’agradaria passar el temps durant la teva jubilació?
Vull llegir, quedar amb les meves amigues, m’agrada moltíssim viatjar, per tant, vull viatjar i també espero que el meu marit es pugui jubilar aviat i que puguem fer tot això junts. I també estar amb els meus fills i el dia que tingui nets poder estar amb ells i gaudir-los.
Com t’agradaria que et recordessin els teus alumnes i companys?
M’agradaria que em recordessin com una persona que s’ha esforçat a fer la seva feina.
Com a professora de literatura, quins llibres recomanaries als joves lectors?
A mi m’agrada molt la novel·la policíaca, m’encanten aquests autors noruecs i suecs. Això que hi hagi rastres de sang, a mi m’encanta. Després alguns autors com Cabré i d’autors així més nous, Care Santos. Però m’agrada molt anar picotejant d’aquí i d’allà. Ara llegeixo una novel·la policíaca, després agafo un clàssic de la literatura,… Anar canviant i llegir per plaer.
Com has participat tants anys en el programa ERASMUS+, quines diferències veus entre els centres estrangers i el nostre?
Els ERASMUS+ han estat la manera de no avorrir-me perquè això d’ensenyar està bé, però quan fa molts anys que ho fas t’has de buscar alguna cosa que et faci vibrar. A mi m’agraden molt les llengües i l’Erasmus+ ha estat una manera d’aprendre llengües i de conèixer altres països. Penso que de tot arreu on he estat en els ERASMUS+ de tots he après alguna cosa. Algunes vegades he pensat: “Això per al meu centre no ho vull”. També m’ha permès conèixer altres professors i fins i tot amb alguns hem acabat sent amics.
Com et sents ara que és el teu últim any exercint com a professora? Bé, tinc una sensació una mica estranya. Cada any arriba el juny i la teva vida ja està muntada, i ara de cop i volta, a mig hivern, un dia no m’hauré de posar el despertador, em podré aixecar més tard. Em fa il·lusió, però tampoc no sé gaire com anirà. No sé si em deprimiré o no, però és una sensació d’una mica de pena, però també és un alliberament. Ja veurem què passarà. Però bé, amb ganes de començar una nova etapa.
