Entrevistem el veí de Torres de Segre, Josep Marsellés, per parlar de la seva vida i de com ha viscut el pas del temps
Per Jezabel Llinàs i Ainara Arregui
Josep Marsellés va néixer el 3 de juny del 1929 a Torres de Segre i avui ens explicarà com va viure el temps de la guerra civil espanyola i la postguerra.
Què és el que més recorda de la seva joventut?
Quan anàvem a l’escola durant la República, l’escola era en català.
Què feia quan era jove per divertir-se?
Ui! Jugàvem a les boletes, jugàvem als patacons i ens fèiem les joguines nosaltres mateixos, ens feia molta il·lusió. Amb rodets de fil que havien gastat les mares, posàvem una gometa i fèiem com una molla, cargolant un bastonet, i llavors ho deixaves anar i corria sol. I dèiem: “Mira, mira, quin tractor!”.
Què és el que més ha canviat en els últims 30 anys a la societat?
Moltíssimes coses, sobretot els aparells elèctrics moderns, que això ho ha capgirat tot.
Com va viure la guerra civil espanyola? Ens podria explicar alguna anècdota d’aquell temps?
En primer lloc, us he de dir que un dia estant a l’escola, el senyor mestre ens va dir que al cap de mitja hora el vindrien a buscar per afusellar-lo, i així va ser. Al cap de mitja hora, van trucar a la porta i se’l van endur uns homes que anaven vestits de paisà amb unes pistoles fins als genolls. Els nens de col·legi, encuriosits, els vam seguir fins la plaça Catalunya, i allí el van carregar a un camió i se’l van endur, a ell i a un capellà que hi havia al poble.
Quan va venir la part dura de la guerra, vam veure els avions com bombardejaven. Quan vam sentir l’aviació ens vam posar en un regueró que hi havia darrere de casa, en un hort, i vèiem com passaven els avions.
Creu que va afectar molt la postguerra a la societat d’aquell temps?
Al març del 1938 vam haver de marxar de casa perquè el front de la guerra es va instal·lar aquí al riu Segre: a un cantó hi havia els nacionals i a l’altre, els rojos. Com que el poble estava al mateix front de guerra van evacuar la població i vam haver de marxar tots cap allí on vam poder. Nosaltres ens vam refugiar a un mas que hi havia al terme de Sarroca. I allà, com que teníem aigua del pantà, vam poder estar-hi uns mesos. Però en arribar l’estiu, com que l’aigua empantanada s’anava corrompent, vam haver-nos de desplaçar cap a Alcanó, que allí arribava l’aigua del canal d’Urgell i, almenys, teníem aigua bona. Per cap d’any, va passar el front i ja definitivament vam poder tornar cap a casa, i ja podeu comptar com la vam trobar, sense cap porta! Perquè les portes, com que va ser un any molt plujós, resulta que els soldats que estaven a les trinxeres, van mirar de treure-les de les cases desfent els cargols i així cobrien les trinxeres i, amb terra a sobre, estaven a cobert. Llavors, en tornar de la guerra, aquestes portes es van deixar a un dipòsit i cada persona es triava les seves, ja que si no eren les seves, no encaixaven. Però mentrestant, vam haver de posar canyissos en comptes de portes.
I vostè, com va viure aquest temps després de la guerra?
Treballant a casa. Vaig anar a treballar al jornal per un senyor. Venia una dona per cada persona que feia cavallons a posar les mongetes i el que feia els cavallons ho tapava. I tot això va ser un treball, en ple estiu, amb una calor que matava. I resulta que al migdia quan paràvem, com que teníem les camises tan suades, ens les trèiem i s’aguantaven dretes, de tanta sal que duien, que estava encartronada la camisa. A tot això, jo tenia 12 o 13 anys, i em van posar entremig de dos homes grans que havien tornat de la guerra i jo allí entremig dels dos a veure si ho podia fer igual que ells i poder-me defensar. El dissabte, quan va arribar l’amo, em va pagar igual que als altres i jo li vaig dir: “Com és que em pagueu igual que a ells?”, i em va dir: “Perquè he vigilat com treballaves” i vaig córrer amb les cames que els peus em tocaven el cul cap a casa per portar els diners. Els primers que m’havia guanyat, em van fer una il·lusió… Encara recordo avui l’alegria que vaig arribar a tenir aquell dia. Va ser el primer treball que vaig fer a jornal, tot i que per casa ja feia anys que anava treballant. Quan sortia de col·legi anàvem amb el pare a les finques a ajudar-lo amb el que podíem. L’ofici de pagès és un ofici que s’ha de mamar de jovenet, no es pot aprendre de gran, s’ha de néixer, i si estàs al costat dels pares treballant, aprens les coses. Una cosa és la tècnica, que s’aprèn a l’escola, i l’altra és la pràctica sobre el terreny, i és igual això que una carrera, una cosa són els estudis i l’exercici de la carrera és una altra, i hi ha molta diferència. I les dues coses juntes, formen el conjunt que fa que un es converteixi en un bon professional, perquè la tècnica és molt bona, sempre que vagi junt amb la pràctica.
Ens podria explicar com era el tracte a l’escola?
Fantàstic! El que passa que rebies alguna bufetada si no et portaves bé. Llavors els mestres eren molt respectats i eren molt seriosos, i a més tenien l’obligació d’educar, i de vegades una bufetada a temps anava molt bé perquè te’n recordaves i ja no tornaves a repetir aquella acció.
Quin aspecte educatiu creu que és el que ha canviat més?
Ha canviat molt perquè ara els mestres estan subjectes a un sistema diferent d’educació, que deu ser, suposo, més moral i respectuós per als infants, perquè llavors els nens havíem de respectar l’educació més severa que hi havia. Abans l’educació era més severa això sí, ara avui, no ho sé, potser cada alumne ha de ser ell mateix el respectuós. Perquè les persones, des de la més antiga edat, han de ser agraïdes, i a qui ens ensenya, que primerament són els pares, se’ls ha de respectar, i als mestres també perquè fan una missió molt beneficiosa amb l’ofici d’ensenyar. L’educació és el que més destaca d’una persona. Quan una persona ja ha acabat els estudis i es proposa treballar, si ha d’entrar a treballar en una empresa, no ho cal dir, ha de ser respectuós i ha de ser agraït.
Amb quina edat va començar a treballar?
Com ja he dit abans, vaig començar a treballar pel jornal quan tenia 12 o 13 anys tot i que ja havia començat a treballar temps anterior a les terres que teníem a casa.
Té algun lema que el representi i que vulgui compartir?
Només penso que a mi m’ha donat molt bon resultat el fet de respectar els altres i compartir. Hi ha una frase feta que diu “S’ha de viure, conviure i deixar viure”, perquè d’aquesta manera tothom té el seu lloc corresponent a la societat i sempre un ha de respectar el parer i pensar dels altres.
Si hagués de donar un consell a la joventut d’avui en dia, quin seria?
A un jove li diria això que us he dit: una bona formació, respecte als pares i professors. Penseu que el temps només passa una vegada. La clau principal és aprofitar el temps, si sabeu aprofitar el temps i les oportunitats que us passen, no us ha de fer por el futur. Perquè el futur presenta moltes oportunitats, però cal estar-hi alerta i agafar-les quan passen. De vegades, és molt bonic donar la culpa als altres, primer pensa en tu, si has fet el que calia. També hem de pensar que sempre ens poden venir els problemes, per on menys et penses.
