Ramon Castells ens explica com ha creat el seu nou llibre Un any després i d’on ha tret la seva inspiració
Per Yasmin Palomeque, Marta Serra, Neus Martínez i Júlia Bagué
Ramon Castells (Alcarràs, 1977) és l’escriptor del llibre Un any després, un dietari poètic on hi configura un poema pels tres-cents seixanta-cinc dies de l’any. És mestre, aprenent i escriptor de poesia. Ha dedicat tota la seva vida professional a compartir el seu saber en escoles i instituts, i també a escriure composicions curtes i volums de poesia.
Parla’ns del teu llibre Un any després…
En el cas concret d’aquest poemari, atès que és un cicle complet de composicions que abraça tot un any, el motor essencial de la inspiració fou l’esdevenir de cada dia, el pas de cadascun dels dies, el fet de poder anar analitzant la successió del temps i de llurs de moments, els matisos de cada instant, la confrontació amb els rostres i amb els gestos dels altres. El fet d’anar vivint, en definitiva.
Amb què t’inspires per fer els teus poemes?
Cal tenir ben present que la inspiració, lluny d’ésser pretesa o buscada, assalta sempre de forma inesperada als qui ens arrisquem a voler escriure. Així, doncs, el poemari en el seu conjunt ha estat una aventura plena de retalls de diferents inspiracions.
Quina va estar la idea per començar aquest llibre?
La llavor del poemari començà a prendre forma el mateix dia u de gener de 2022, moment en què vaig decidir de fer un parèntesi en la publicació digital de composicions diàries a la xarxa social Instagram i retornar al paper, a les lletres escrites a mà. Volia fer-ho de forma reposada i fidel a tots i cadascun dels dies.
Quanta estona tardes a escriure els poemes?
El temps esmerçat en cadascuna de les composicions és variable i absolutament capriciós, sempre marcat per les impressions que en cadascun dels dies han anat fent acte de presència davant meu. No hi ha un temps pactat. No hi ha hagut un temps estimat. Hi ha hagut un temps rebel, sempre.
Tens pensat escriure un altre llibre de poesia?
Una nova composició com la que acabo de publicar és difícilment reeditable. Mai deixo d’escriure, però m’agrada fer-ho en petit format, mirant de buscar una reacció immediata de les gents. No hi ha, doncs, ara mateix, cap més volum a la vista, però sí molts nous versos que, d’alguna manera, veuran la llum sense ésser formalment publicats.
De tot el llibre, quin poema destacaries? Per què?
Sens cap mena de dubte, el poema Alzheimer, corresponent al dia dinou de gener. És un homenatge cap a les nostres gents que busca posar en valor la memòria del temps i que preserva una estimació personal envers tantes i tantes persones que algun cop han fet la pregunta <<Qui ets, tu…>>.
Quan vas publicar el llibre, et pensaves que tindria tant èxit?
Certament, mai he pensat en el concepte ni en la repercussió de l’èxit. Adoro, això sí, el contacte directe amb el meu públic, i la interacció emocional que hi puc establir, en cada recitació. És una recompensa impagable.
Es difícil combinar la feina de mestre amb la d’escriptor?
Ambdues ocupacions són compromeses i compten amb moments de difícil gestió. En el cas de la meva poesia, però, escriure ha estat un paradís on poder fer reposar les inèrcies del dia, que també m’estimo. He de dir, però, que cal ser disciplinat i fidel en ambdós casos, fet pel qual la despesa emocional i psicològica és considerable.
Com et va sorgir aquesta passió?
Sempre he gaudit escrivint. Crec que no ha estat una passió buscada, mesurada ni raonada. Ha estat ( i continua essent ) una passió regalada per l’atzar. Afortunat, de poder-la cultivar cada dia.
Tens algun poeta preferit? Algú amb qui t’inspiris?
He de confessar que no disposo de referents, però sí de moltes referències. Tot allò que m’envolta pot esdevenir, en qualsevol moment, motiu i font d’inspiració. Poesia d’allò més proper, convertit alhora en allò més profund.
Quina va ser la primera persona a la qual vas tenir la suficient confiança com per a mostrar-li el projecte?
A casa van saber de les intencions i de l’abast del projecte poètic el primer dia que vaig decidir de tirar-lo endavant. Amb l’arribada del nou any, la meva família sabé del cert que l’aventura s’estendria tres-cents seixanta-cinc dies, sense excusa ni aturada.
